CONTES LOE: NO DEIXES QUE CRESCA SENSE LA MÀGIA DEL CONTES...

          Presento els meus contes com una alternativa als contes tradicionals que segueixen usant-se en les postres aules. Des de les aules, puc dir que ja va sent hora de canviar els contes de sempre per contes més actuals amb valors actuals. Qui pot ser millor protagonista d’un conte que el propi xiquet?

     Els personatges dels contes tradicionals introdueixen valors ja passats de moda, com la por. “Qui es porta malament sempre mor o acaba mal”. En canvi, en els meus contes és el xiquet (o un animal o objecte personificat amb qui el xiquet s’identifica) qui es porta mal, després reflexiona i, finalment, decideix portar-se bé per ell mateix, no per por al càstig sinó perquè vol que sa mare no es pose trista… no es busca la por sinó el consens i la comprensió del xiquet.

    Si volem aconseguir una societat amb igualtat d’oportunitats per a tots, amb relacions familiars basades en la igualtat entre sexes, la tolerància i el respecte, en la qual la cura dels fills és faena tant del pare com de la mare, en la que prendre decisions es basa en el consens i no en obeir per por… hem d’actuar.

Jo ofereix els mitjans i la metodologia per ensenyar tot açò a les futures generacions a través dels meus contes. Al mateix temps proposo als futurs professors i professores que siguen creatius en el seu treball. Els nostres alumnes han d’entrar en el conte, ser els seus protagonistes, prendre decisions en ell, canviar el final, etc. Només així  aconseguirem desenvolupar la creativitat i treballar valors amb els postres alumnes.

NO DEIXES QUE CRESCA SENSE LA MÀGIA DELS CONTES… SEGONS EL QUE VOLS TRANSMETRE TRIA UN CONTE… I CONTA-LI’L

 Autora: Pilar Bellés Pitarch

(RECULL DE CONTES D’ALTRES PUBLICACIONS

DISPONIBLE EN FORMAT LLIBRE:

Distribuidora Bubok:  http://pilarbellespitarch.bubok.com

Distribuidora Lulu:  http://stores.lulu.com/bellespitarchathotmaildotcom

Altres títols:

1.    Com fer alumnes creatius? (Col·lecció de contes plurilingües per desenvolupar la creativitat i, a la vegada, treballar valors). Hi ha contes per a cada nivell, des d’Infantil a tercer cicle de Primària.    

http://stores.lulu.com/bellespitarchathotmaildotcom

(... continúa)

ÍNDEX DE CONTES I VALORS QUE TREBALLEN.

1. Bon profit! Valors: S’ha d’anar en compte amb els gossos, són perillosos (pàgina 18).

2. El xiquet que no volia baixar dels gronxadors. Valors: El joc compartit és més divertit que jugar sol (pàgina 20).

3. Ja dorm sol! Ja sóc major! Valors: Dormir sol a la seva habitació sense por (pàgina 23).

4. El gosset perdut. Valors: Importància de creure els pares i mestres (pàgina 27).

5. Només magdalenes. Valors: S’ha de menjar de tot però amb moderació (pàgina 30).

6. La primera festa. Valors: Bons desitjos. Festa d’aniversari (pàgina 33).

7. Quina por d’entrar a la piscina. Valors: Enfrontar-se a les manies i a les pors, superar-les (pàgina 36).

8. El xiquet que feia malifetes al saló. Valors: Arreplegar els joguets, ser considerat i col·laborar en les faenes de casa (pàgina 38).

9. El lleonet que deia a tot que no.  Valors: Creure a la primera (pàgina 40).

10. Un poc de verdura cada dia. Valors: Les verdures són necessàries per una alimentació sana i equilibrada (pàgina 43).

11. El gos i la balena. Valors: Ajudar el company o companya que ho necessita, deixar les coses, jugar amb ell o ella (pagina 45).

12. Para de molestar! Valors: No molestar els companys (pàgina 47).

13. Un armari sense portes. Valors: Valorar la part bona de les persones. No rebutjar ningú pels defectes (pàgina 50).

14. Qui ha agarrat les meves arracades? Valors: No agarrar les coses sense permís (pàgina 53).

15. Una vegada Tirano el xicotet va estar a punt de barallar. Valors: Solucionar les coses de forma pacífica (pàgina 55).

16. El gall del pic morat. Valors: Tolerància i respecte amb altres cultures (pàgina 58).

17. El gos presumit. Valors: Solucionar problemes de grup (pàgina 60).

18. El hàmster menjapèls. Valors: Distingir menjar saludables dels que no ho són (pàgina 62).

19. El dàlmata rebel. Valors: Desenvolupar la fantasia, joguets que cobren vida (pàgina 64).

20. Els dinosaures també anaven al parc. Valors: Mentalitat més oferta: Sempre hi ha oportunitats si les busques (pàgina 66).

21. Sempre renyint com el gat i el gos. Valors: Ús del diàleg per solucionar problemes (pàgina 68).

22. El gatet torero. Valors: Respectar els gustos i opinions de la gent (pàgina 70).

23. El xiquet i el tauró. Valors: No posar-se en situacions de perill (pàgina 73).

24. Tom, el cranc coix i els seus amics. Valors: Buscar la part bona de les persones i no els defectes físics (pàgina 76).

25. El rei dels rellotges s’ha tornat egoista. Valors: Fer el que és correcte i no fer cas a les bovades que ens manen (pàgina 79).

26. La família d’ànecs se’n va al bosc. Valors: No creure’ns millors que els altres i demanar ajuda quan ho necessitem (pàgina 82).

27. Una pel·lícula de taurons. Valors: Superar algunes pors (pàgina 85).

28. Qui s’ha menjat el meu entrepà? Valors: No deixar les mascotes abandonades quan són grans i ens molesten (pàgina 87).

29. La balena. Valors:  Diàleg entre pares i fills i necessitat que pare i mare participen en l’educació dels fills i filles (pàgina 90).

30. La gallina que ponia ous menuts. Valors: No ens hem de burlar de ningú, no sabem quan vindrà la sort ni a qui (pàgina 93).

31. Qui m’acompanyarà a portar la carta? Valors:  Necessitat de fer esport, de jugar a jocs tradicionals i de deixar la televisió, les consoles i els aparells electrònics. Fer els deures, estudiar i fer la part de les tasques domèstiques que ens toquen (pàgina 96).

32. Jimmy volia llonganissa i el xiquet volia dolços de colors. Valors: S’ha de demanar permís per demanar les coses (pàgina 100).

33. Serà la varicel·la? Valors: Es medicines que li manen a un xiquet no serveixen per a un altre. Quan s’està malalt s’ha d’anar al metge. La automedicació no és bona (pàgina 104).

34. Titeta també és de la família. Valors: Valorar l’esforç per acon

    Consells didàctics: Als xiquets els encanten els gossos grans i peluts. Són per a ells com peluixos gegants. La majoria dels gossos que trauen a passejar són inofensius i mai han fet cap mal. Però no hem d’oblidar que són animals i que, per molt mínima que siga, sempre existeix la possibilitat. S’ha d’anar amb compte. També podríem usar aquest conte per al tema de “la primavera”.

Aquella primavera ja feia el dia més llarg. Era l’hora de berenar, l’hora d’anar al parc, menjar-se l’entrepà i jugar una estona amb els gronxadors i els amics de l’escola.

     Feia un parell de setmanes que Miguel tenia uns amics nous. Es tractava de dos gossos adults però molt xicotets, de raça indefinida que un veí treia a passejar tots els dies.

    Miguel els feia carantoines, els rascava l’esquena, els donava molletes de l’entrepà, els abraçava... durant mitja hora o més Miguel jugava amb els gossets tots els dies.

    Haguera seguit jugant durant molt de temps a no ser pel que va passar aquell dia.

    Els humans tenim dies que estem de mal humor. Els gossos a més tenen dents i, a vegades, poc control sobre la seva força.

     Un dels gossos xicotets, el més lleig, d’un color entre marró i gris, passava per un d’eixos dies. Es va llançar sobre Miguel, li va robar l’entrepà i li va mossegar la mà.

    El gos estava vacunat. El mos només  va ser una arrapada de no res. L’amo del gos el va castigar en seguida i va voler llevar-li l’entrepà. Però la mamà no li va deixar:

    —Deixe que se’l menge. Bon profit! No passa res! Tranquil!… Crec que no ha sigut culpa del gos…

    Des d’aquell dia Miguel no va tornar a arrimar-se a més d’un metro d’un gos. La mamà el feia berenar abans d’anar a jugar i l’amo dels gossos no deixava que els xiquets tocaren els seus gossos.

    El més agraït va ser el gos, que cada vegada que es creuava amb Miguel movia la cua com donant-li “les gràcies”.

    Consells didàctics:  Els animals són per als nostres menuts i menudes una font d’estima i d’amor desinteressat que es contagia, es transmet i mai s’esgota. Ajudar el company o la companya que ho necessita, deixar-li les coses, jugar amb ell /ella només pel plaer de sentir-se bé. Segur que parlant ixen moltes situacions que això ha passat ho hauria d’haver passat i podem posar-les en forma de conte.

Hi havia una  vegada un gos que passejava per la platja, allí pescava xicotets peixos que eixien de baix de les roques.

    De sobte, li va caure un xorro d’aigua damunt. Va veure que l’aigua eixia d’una font molt estranya, era negra i gegant. Va provar de  mossegar-li però…

    —Ui! Quin mal!

    —Qui eres tu? —va preguntar el gos.

    —Sóc una balena xicoteta. M’he perdut.

    —On està ta mare?

    —No ho sé…

    —Vols jugar? —li va preguntar el gos.

    —Sí que m’agradaria… però m’has d’ajudar a desenganxar-me d’esta roca i, si tens temps, ajudar-me a trobar ma mare… estarà preocupada… porto molt de temps enganxada ací.

    —No tinc res més que fer…

    El gos la va empènyer dins de l’aigua, s’agarrà a la seva cua i van nedar junts pegant voltes fins que, darrere d’unes roques van trobar la mare i les germanes de la balena que també havien pegat voltes buscant-la.

    —Mamà!

    —Filleta! Estàs bé?

    —Sí, m’havia enganxat… aquest amic m’ha ajudat a desenganxar-me i a trobar-te…

    —Gràcies —va dir la mare — . Què puc fer per tu?

    —Tinc calor i estic esgotat. No sé tornar a la vora ni em queden forces…

    La balena gran es va carregar el gos a l’esquena i se’l va emportar a la costa. Anava seguida de les seves filletes.

    —Adéu i gràcies — li digueren les balenes.

    —Adéu boniques i fins una altra—va dir el gos—.La dutxa i el passeig han estat molt bé.

    —Quedem demà? —va dir la xicoteta balena quan se n’anava.

    —Val. Darrere la roca —va cridar el gos.

    La balena i el gos van jugar junts durant molt de temps.

    Consells didàctics: Costa molt de mentalitzar els nostres xiquets / xiquetes de no molestar els companys. Quan els avisos no són suficients s’han de buscar altres recursos per a convèncer-los... podem aconseguir-ho amb el conte adequat. És important que els / les alumnes participen el conte, feedback (retroalimentació), sabem si segueixen o no. Si quan preguntem ixen idees originals, podem donar un altre final al conte. A partir del conte podem treballar l’expressió oral, situacions semblants, anècdotes...

Lleó havia menjat molt i estava mig adormit fent la sesta. Però, de sobte, notava com algú li pessigava l’orella i hi havia un soroll grinyolant que el despertava de la seva somnolència:

    —Pic, pic, pic...

    —Grrrrrrrr! —rugia el lleó mentre alçava un poc la garra. 

    Però la garra no hi arribava… hi havia uns minuts de silenci i, de sobte:

    —Pic, pic, pic....

    —Grrrrrrrrrrrrrrrr! —rugia el lleó cada vegada més rabiós.

(Podem fer participar als nostres xiquets / xiquetes que gesticulen com si foren pardalets o com si foren lleons, ajuda a entendre, crea animació i dóna bon ambient).

    —Pic, pic, piiiiiiiccccccc....

    —Grrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr!

    Tantes vegades va rugir i tant fort que el lleó es va despertar de la seva somnolència i va anar al bany a mirar-se a l’espill a veure què tenia enganxat a la melena que li feia sorollets a l’orella.

    El pardalet es va amagar. Com que no veia res, el lleó va decidir pentinar-se la melena…

    “Endevineu. A qui creeu que li va clavar la pinta?” (feedback, retroalimentació, sabem si estan seguint o no).

    Efectivament, encara que el lleó no portava intenció de fer-li mal…

    Pic-pic, el pardalet no va poder desplegar la cua en tota la setmana perquè li feia mal la part de darrere de la punxada que es va portar.

    —Ahhhhhhhhhh! Quin mal em faaaaaaa el culeteee! —va estar cridant tota la setmana. (Els / les xiquets / es  gesticulen, provoca rialles...).

    Quan, finalment es va recuperar, no li van quedar ganes de tornar a molestar.

Consells didàctics: Contes com aquest ens serviran a valorar la part bona de les persones. Tots som aqueix armari i, a la vegada, tots som l’ama de la tenda que l’arraconen perquè li troben un defecte. Rebutgem les persones i les coses a la més mínima que no ens agrada. Per què? Què opineu de l’actitud de l’ama de la tenda? És important que els / les nostres alumnes prenguen partit al llarg de la història i s’identifiquen amb els personatges del conte, que visquen el conte. Així, quan els toque viure-lo en la vida real, potser ho facen millor que l’ama de la tenda de mobles del conte...

Hi havia una vegada un armari que va tenir un problema a la fàbrica de mobles i se li van trencar les portes. La qüestió va ser que quan va arribar a la tenda de venda tenia les portes en mal estat.

    L’armari estava trist, pensava que ningú li confiaria la seva roba a un armari que no tenia les portes en condicions i que ningú es fiaria d’ell mai perquè tenia un defecte físic. Algú havia escrit “defectuós” en la seva caixa.

    En principi, les seves sospites van ser certes, el van rebutjar a l’exposició i el van deixar dins de la capsa perquè fora posava “defectuós”.

    —Els defectuosos directe a les escombraries...—va dir l’ama de la tenda.

   La seva capsa se’n va anar al munt de les capses per a tirar amb ell dins. Estava desesperat. Intentava cridar però ningú escoltava la seva veu: “Tragueu-me d’ací!” “Doneu-me una oportunitat!” “No em tireu a les escombraries”. “Encara que no tinga portes, tinc moltes altres coses bones que poden ser útils al món”.

     “Han fet bé d’arraconar-lo?” (intervenció dels alumnes per contestar si /no).

    Uns compradors que van visitar l’exposició pegaven voltes i no trobaven el que necessitaven. Portaven un xiquet menut que se’n va anar a jugar amb les capses buides de les escombraries.

     —Els puc ajudar? —els va preguntar l’ama de la tenda.

     —Estem buscant un armari sense portes— va dir el pare—. Li’n volem posar unes d’espill que ens combine amb  la resta de l’habitació…

    —Ho sento! —va dir la de la tenda—. Ací no tenim armaris sense portes…

    “Què podria passar perquè els compradors s’assabentaren de l’existència de l’armari?” (intervenció dels / de les alumnes).

    Ja se n’anaven quan el xiquet va cridar l’atenció a sa mare:

    —Sí que en tenen un, mamà —va dir el xiquet—. El que passa és que no han obert la capsa encara. Vine i veuràs…

    —Jo no sé res d’això…— va dir l’ama de la tenda—. Haurà sigut un error dels que descarreguen…

     L’ama de la tenda, com li interessava vendre, va fer com si no sabés res. Van anar a mirar i, efectivament, hi havia una capsa plena i sense obrir entre les escombraries.

     Van mirar el dibuix i les mides. Era exactament el que estaven buscant. El van comprar immediatament, van quedar per anar a muntar-lo i li van encomanar portes d’espill a mida.

    Va ser l’única venda del dia i va produir substanciosos guanys a l’empresa.

    Tot gràcies a aquell xiquet que no es va deixar influir per les aparences i va voler mirar el fons de la capsa.

    L’armari va ser benvingut a la seva casa nova on el seu defecte era una virtut i on no se mirava el seu problema sinó les moltes coses bones que podia oferir. En un tres i no res va estar ple de roba i va ser molt feliç.

    Consell didàctic: Els objectes que es perden en el conte poden canviar i també qui els agarra sense permís i el motiu perquè ho fa. L’important és que els / les alumnes participen amb les seves idees al conte i se senten protagonistes del conte. A  tots ens han agarrat coses sense permís… tots podem crear el nostre propi conte.

Des de feia temps la mamà tenia un problema: quan anava a posar-se les arracades, el joier estava tot revolt, inclús se li desapareixien algunes joies. Li tornaven aquelles i li’n desapareixien unes altres.

    —Qui ha agarrat les meves arracades?

—preguntava nerviosa.

    —No tinc altra faena! —deia el papà—. No sé res del tema. Ho sento.

    —Quines arracades?… jo no he sigut

—deia el xiquet.

    —Ja està bé de bromes! Només vull que, qui haja sigut, que les torne…

    “Qui penseu que havia sigut?” (Escrivim tres candidats a la pissarra i els xiquets voten: el gos, la gata, el periquito, la iaia…).

    Tot es va aclarir una nit que el xiquet estava malet i es va quedar dormint al llit de la mamà.

    Li feia mal la panxa i va quedar-se despert. Va escoltar un soroll. Algú estava entrant per la finestra.

    —Mamà, un lladre! —li va dir baixet a la mare.

    —Meu!

    —Si és la gateta de la veïna… —va dir la mamà.

    Van encendre la llum i van veure que li estava agarrant una arracada.

    —Mira qui em furta les arracades! Per què les voldrà? (pluja d’idees).

    —Tranquil·la que jo la seguiré —va dir el xiquet.

    El xiquet va seguir la gateta i va veure que tenia un niu de gatets a la terrassa i els portava les arracades perquè jugaren els fillets.

    Quan s’avorrien, les tornava i n’agarrava unes altres…

    —Li hem de dir a la veïna que és tia, que la seva gata té fillets.

    —Amb el fàcil que resulta demanar que el deixen les coses, i haver-les d’agarrar sense permís.

    La  mamà va recuperar les seves arracades. El xiquet va buscar els joguets de quan era més menut que ja no gastava i els va portar al niu dels gatets perquè jugaren.

    Consells didàctics:  La pluja d’idees per veure com segueix el conte, els fa prendre decisions i participar de forma activa en el conte. És un reforç positiu per a la seva creativitat. Hem de procurar que les idees vagen orientades a la no violència, a solucionar els conflictes amb diàleg i de manera pacífica.

Tirano el xicotet  sempre s’alimentava del menjar que li portaven el papà i la mamà. 

    Va anar creixent fins que un dia va descobrir que li agradava una dinosaureta molt simpàtica.

     Va anar a veure-la. Es va trobar un problema: Gegant, el dinosaure més fort de tota la manada, sospirava per la mateixa dinosaureta.

    Gegant va desafiar Tirano a un combat a mort. El que guanyaria, mataria l’altre i es quedaria amb la dinoasureta.

    Des de xicotet Tirano estava en contra de barallar-se per aconseguir les coses. Però ara, sabia que no podia barallar-se amb el dinosaure més fort de la manada perquè pedreria.

    En l’únic que el superava era en intel·ligència.

    Va estar tres dies pensant.

    “Quina solució va trobar?” ( els / les alumnes busquen idees, ens quedem la més original).

    —Sóc el més fort de la manada, et venceré! —va cridar Gegant.

    —No, jo sóc el més fort! —va cridar Tirano el xicotet seguint el pla—. Si de veritat eres el més fort has de demostrar-ho en la prova inicial.

    —Quina prova inicial? No hi ha res que em faça por. No hi ha res que no puga vèncer…—cridava Gegant furiós.

    —Sí que ho hi ha...

    —Què?

    —Llançar la pedra més lluny a l’altra part del riu.

    —Accepto! —va dir gegant orgullós—. I després barallarem…

    No hi havia manera que deixara de pensar en violència. Va llançar la pedra Tirano. Va anar a parar molt lluny. Era el seu joc favorit de xicotet.

    Gegant va voler superar-lo de manera que va llançar la pedra tant lluny que va caure de cap dins del riu i va ser arrastrat i va pegar-se-la contra una roca. Es va quedar ferit durant molt de temps.

    La dinosaureta es va enamorar de Tirano per la seva intel·ligència, perquè era capaç de solucionar les coses sense usar la violència i perquè no va fer el combat a mort amb Gegant.

    No només li va perdonar la vida sinó que li va curar les ferides i li va donar a menjar fins que va estar bé.

    A partir d’això va aparèixer un costum nou: les diferències les solucionaven parlant i per a desempatar tiraven una pedra ben lluny…

    El dia que Gegant va acabar de curar-se Tirano i la dinosaureta ja s’havien casat i tenien fills. Gegant s’havia quedat sense faena.

    —Si ningú es baralla ja, quin treball faré jo ara? (Pluja d’idees per part dels alumnes).

    —Que tal si comences fent de minyona i cuides dels meus tres fills? —va dir Tirano.

    Gegant va acceptat encantat i durant molt de temps van viure en pau.

    Consells didàctics: Cada dia hi ha més immigrants. A vegades la tolerància entre diferents cultures és molt poca o nul·la. Què podem fer per arreglar-ho i crear un bon ambient?... a vegades, donen resultat contes com aquet. Tot el món ha de tenir l’oportunitat, no importa el seu aspecte físic ni les circumstàncies que l’envolten.

Hi havia una vegada un país on tots els pollets tenien el  pic taronja menys Pic Pic que el tenia morat.

    —Eres un poc estrany— li deien els altres.

    Els mostraven recelosos amb ell com si tingués una malaltia contagiosa. Tots s’apartaven.

     Tal i com creixia estava tant desesperat que sa mare li va deixar ficar-se un poc de pintura taronja.

      —Què bé! Li ha canviat el pic! És dels nostres!

     Tots el van voler, va tenir molts amics i va ser molt feliç. Fins que un dia van començar a arribar nouvinguts amb el pic morat.

     Els del pic taronja no acceptaven als del pic morat perquè els pareixien molt estranys.

    Aleshores Pic Pic va recordar. Davant de tots es va fer saltar la pintura del  bec.

    —A tu et coneixem però ells… ens robaran… ens contagiaran…

    —A mi no em coneixeríeu si no m’haguéreu donat l’oportunitat…

    —És veritat —va reconèixer el cap dels galls—. Anem a donar-los l’oportunitat de demostrar com són…

    Així va ser com en aquell país es  va començar a valorar a la gent pel que feia i no pel seu aspecte físic.

Consells didàctics: El compartir les coses i la col·laboració de tots els membres de la família en cuidar i educar els xiquets i xiquetes és necessari que siguen temes de moltes històries. Als nostres menuts i menudes els agrada parlar de les seves aventures a casa dels iaios i dels seus jocs en el parc i, de segur, que brollaran de les seves imaginacions vàries històries en Infantil. Ens servirà aquest conte per al tema de “la tardor”.

Una vegada hi havia un xiquet que era molt cabut. No volia baixar dels gronxadors del parc.    

     De matí, quan el iaio se n’anava a comprar el pa… “iaio gronxa”… el iaio el portava una hora.

     En acabar de fer la migdiada… “iaia gronxa”… la iaia el portava una altra hora. El mateix passava amb la mare quan venia de treballar… “mamà gronxa”... i amb son pare quan veia un poc més tard… “papà gronxa”…

 Així era com el xiquet és passava quasi tot el dia gronxant-se al parc. Només baixava del gronxador si li prometien que hi tornarien.

    Malgrat les promeses i la bona voluntat de tots, durant una setmana va estar plovent tots els dies, una tempesta de tardor i, ni amb paraigües, es podia anar perquè estava tot entollat i relliscaven els ferros dels gronxadors, del castell, del puja i baixa i del tobogan.

    No hi va haver més remei que quedar-se a casa. Estava cansat de jugar sempre amb els mateixos joguets.

    Curiosament, al xiquet dels veïns, que tenia un any més, li passava el mateix. Cap dels dos estava disposat a compartir joguets, ni a tolerar que altres xiquets tocaren les seves coses ni  ocuparen el seu espai. En canvi, a tots dos els  abellien els joguets d’altres.

    Quan ja portaven tres dies avorrits i tancats a casa, el xiquet més gran va anar a casa del veí disposat a compartir però amb certes condicions:

     —Està bé. Podem jugar junts. Li deixaré els meus joguets sempre que no me’ls trenque, que no me’ls perda i m’ajude a recollir-los després —li va dir el gran a la iaia que cuidava al xicotet.

    —Jo també — va dir el xicotet a sa iaia,  referint-se a que ell també volia el mateix.

     D’aqueixa manera van passar tots dos una setmana bonica i distreta compartint joguets. I així van continuar, jugant junts i compartint-ho tot fins que van ser grans.

     Anaven al parc una o dues vegades a la setmana, quasi sempre junts pujaven als gronxadors i a altres jocs.

    Van descobrir que el joc compartit era molt més divertit.

    Consells didàctics: S’ha escrit molt sobre com ensenyar els xiquets a dormir sols. Jo només afegiré que cada família, cada xiquet o cada xiqueta tenen alguna cosa d’especial que els fa diferents de la majoria. Cada xicotet o xicoteta necessitarà una història diferent per donar aquest pas. Esta podria ser una d’elles. Aquest conte es pot usar també per al tema de “l’estiu”. 

  Des de que era bebè, la mamà sempre dormia al seu menut en braços. Després el posava al seu bres.

    Quan el notava nerviós, la mamà pensava “estarà somiant” i li donava la mà perquè es tranquil·litzara.

    El problema va arribar quan el bres se li va quedar xicotet i el xiquet va haver d’anar al llit.

    La mamà li contava un conte.

    —No te’n vages —li deia el xiquet—, dóna’m la mà per dormir-me.

    —Val, però després et quedaràs tranquil dormint durant tota la nit.

    El xiquet es quedava dormit (o fingint estar adormit). Només el papà i la mamà es ficaven al llit i començaven a conciliar la son, escoltaven uns passos, notaven unes xafades damunt i sentien que el xicotet ocupava el lloc que quedava enmig entre els dos.

    —Oh no! Què fas ací? —preguntava papà.

    —Tinc por. Només esta nit, per favor…

    No importava a quina hora es gitara el xiquet ni a quina hora es gitaren ells. Estava cronometrat: al quinze minuts de ficar-se els pares al llit, el xiquet es presentava allí. Com els pillava al primer son, els agarrava peresa  de fer-lo tornar i el molt pillet s’hi quedava tota la nit…

    Va arribar l’estiu.  A aquella ciutat feia una calor sufocant  i havien de dormir destapats. Un dia, als quinze minuts de gitar-se es va presentar el xiquet i es va ficar al forat del centre.

    El llit estava banyat de tanta suor. El xiquet, molt aclaparat, deu minuts després se’n va anar al seu llit on no hi havia tanta gent i s’estava més fresquet.

    Va dormir tota la nit com un rei, es va pegar la volta tantes vegades com va voler i no va haver d’aguantar els roncs de la respiració de ningú.

    Va ser la millor nit des de feia molt de temps. Al dia següent:

    —Mamà, he dormit tota la nit fresquet, còmode i sense aguantar els roncs de papà

—va dir el xiquet en eixir de l’habitació.

    —Papà no ronca...—va dir papà.

    —Sí que ho fas! —va dir la mamà.

     El xiquet volia dir-los una cosa important:

    —He decidit que ja no tornaré més al vostre llit… s’està molt incòmode. En canvi, en el meu… no havia dormit mai tant a gust.

    —No tenies por?

    —Què? —va dir el xiquet—. Això és una bovada.

    —El nostre fill ja és major —va dir la mamà.

    —Sí, em pareix que sí —va dir el papà.

    El xiquet va eixir corrents pel passadís saltant d’alegria:

    —Ja sóc major! Ja sóc majoooooooor!…

    Així va ser com el xiquet es va donar compte que dormir sol era la millor opció, no només perquè li ho deien els seus pares sinó perquè ell mateix ho havia comprovat. Les coses si no es proven, no se saben.

    De totes maneres, el cuquet de ficar-se al llit dels seus pares i donar-se abraçades col·lectives tota la família seguia picant-li.

    Van arribar a un acord: “Dissabtes i diumenges que els tres tenien festa, a les vuit del matí que s’estava més fresquet, podria ficar-se al llit dels papàs i jugar tots tres fins cansar-se”.

    Aquestos jocs en família els recordaria el xiquet durant tota sa vida. S’ho passava d’allò més bé.

    Consells didàctics: La importància d’obeir els pares i mestres podem potenciar-la fent-los veure els perills que hi ha amb contes com aquest. Els dinosaures fascinen els xiquets i xiquetes. Segur que amb una història com aquesta se senten protagonistes.

    Tots recorden alguna vegada que no van creure i després van tenir problemes. La podríem contar i després canviar-la.

Hi havia una vegada un gosset que no va obeir els seus pares i atret per l’aigua va fugir a provar si podia nedar.

    Va provar i no era tant difícil. Li va agradar tant que va seguir nedant fins que va arribar a una illa que ningú coneixia: era la illa dels dinosaures.

    —Et mossegaran —li va avisar el corythosaurus rient-se—. Aquí va Tirano.

    —Agggg! —cridava Tirano.

  El gosset va fugir corrents com una bala. Es va mesclar amb els velociraptors que també perseguia Tirano.

    Se’n va adonar que els velociraptors no eren de fiar donat que no paraven d’intentar mossegar-li.

    Va aconseguir escalar un arbre. Els velociraptors van passar corrents i el tyranosaurus darrere perseguint-los. Un braquiosaurus passava per allí i el va saludar.

    —Què fas ací? Puc fer alguna cosa per tu? —va preguntar Braqui.

    —M’he perdut… en realitat, m’he escapat… —li va contar tota la història.

    “Se’n recordeu què li havia passat al gosset?” (fem que els /les alumnes recorden el conte).

    —T’has portat molt malament —el va renyir Braqui—. Ara has de tornar a casa abans que els teus pares es preocupen. Et portaré fins a l’aigua perquè hi tornes…

   Braqui tenia un amics dinosaures marins que els va demanar el favor que tornaren el gosset a casa.

    El viatge va ser molt mogut perquè un elasmosaurus els va perseguir. Per sort, no els va poder pillar.

    El gosset els va contar als seus pares totes les peripècies que li havien passat. Va comprendre que si els haguera obeït no hauria posat la seva vida en perill i no haurien estat buscant-lo un dia sencer. I els va prometre no tornar a anar-se’n més sol sense permís ni sense avisar.

    Com no ho va fer més, el papà i la mamà el van perdonar i van tenir una vida tranquil·la i feliç.

    Consell didàctic: Els xiquets passen una època que regiren tots els armaris. Quan passen aquesta època senten curiositat per les coses prohibides com detergents, dolços… Contes com aquest ens ajudaran a frenar aquestos impulsos i a dir-los d’una altra manera que s’ha de menjar de tot però amb moderació, i les coses dolces, amb molt poca quantitat. Aquest conte el podem utilitzar a infantil i a primer cicle.

 Hi havia una vegada un xiquet molt educat que quasi sempre es menjava el que la mamà li posava al plat.

    Però un dia va anar a comprar el pa amb sa mare i va veure magdalenes. Li’n va abellir una.

    —Em compres una, per favor —va dir senyalant les magdalenes.

    L’ama de la tenda li’n va regalar una. Li va agradar molt. Sa mare en va agarrar uns paquets.

    —Una altra, per favor —va dir el xiquet.

    —Val, però una i prou… si no, no dinaràs —va contestar la mamà.

    Com que li abellien molt i la mare ja no li’n volia donar més, li va pillar un paquet de la bossa del pa mentre la mare guardava la compra i se’n va menjar tres o quatre més.

    La mare es va disgustar molt quan va anar a guardar-ho i va veure un paquet mig buit. El va renyir.

    —Perdona, mamà… es que m’abellien molt…

    Es van posar a dinar quan va vindre el papà. Hi havia espaguetis, el menjar favorit del xiquet. No en va menjar. La mare es va disgustar altra vegada:

     —Si no hagueres menjat magdalenes…

   Tampoc va berenar donat que, s’havia viciat a les magdalenes i, quan no el veien, anava directe als paquets de les magdalenes…

no va sopar més que un got de llet.

    A l’endemà va anar la iaia a cuidar-lo i, com no sabia res, li va deixar que menjara totes les magdalenes que volgués al llarg del matí.

    Per dinar hi havia arròs, el segon menjar favorit del xiquet. Tampoc va poder menjar, això sí, va veure molta aigua.

    Poc després la panxa va començar a pegar-li retortillons. Va posar-se a plorar. Tenia diarrea i un nus a l’estómac.

    Van anar al metge:

    —Què has menjat?

    Ell no ho volia dir, però abans que el punxara, ho va confessar:

    —Magdalenes.

    —Quantes?

    —Moltes... i he begut llimonada.

  La mare es va sorprendre:

    —D’on ho has tret tot això?

    —De l’armari de dalt de tot... el que tinc prohibit tocar.

    El metge va saber com curar-lo, per això era metge. Després d’una setmana a dieta sense provar les magdalenes ni la llimonada, la mare va començar a donar-li’n una per desdejunar amb la llet.

    —No, mamà —va dir el xiquet—. Em farà mal...

    —Si només en menges una, no —va dir la mamà—. Les coses si es mengen amb moderació no fan cap mal. No hi ha cap motiu perquè no menges magdalenes si tant t’agraden, però només una cada dia.

    —Podré beure llimonada?

    —Només un got els diumenges.

    —De veritat?

    Es van abraçar. Després d’aquesta, mai més va agarrar coses sense permís perquè ara sabia que si la mare li deia que “no” era per un motiu important. No volia tornar a estar malalt.

Consells didàctics: Les paraules “aniversari” i “festa” sempre arrastren un somriure siga la que siga la circumstància que la diguem. Si a més contem aquest conte amb l’ocasió d’un aniversari de veritat, millor. I si fem que els alumnes ens conten una festa d’aniversari que recorden, total. En aquest cas hi ha tants contes i desitjos com xiquets i xiquetes.

Aquella va ser la festa més bonica d’aniversari que el xiquet havia vist mai donat que va ser la primera.

    No era la primera vegada que li feien un pastís amb ciris ni que li feien regals però fins aquell dia només ho havia celebrat en família.

    Ara tenia tots els xiquets i xiquetes de classe invitats a sa casa.

    Van llogar una animadora que feia jocs per als xiquets, van decorar tot el garatge amb globus i serpentines de colors i van preparar una taula molt gran on hi havia de tot: entrepans, coca, galetes, papes, aigua, llimonada, suc, orxata i tot el que el xiquet poguera imaginar i desitjar... hi havia música de fons i la mamà havia preparat cafè per als papàs i mamàs que venien a portar els seus fillets i filletes.

    Començaren a arribar els invitats. Eren molt menuts, només tenien quatre anys però cadascú portava un paquet de regal gegant.

    —Moltes felicitats —li deien tots i totes.

    —Gràcies —no parava de repetir.

    Vinga obrir paquets i més paquets: un cotxe, una pistola d’aigua, un tren, un avió, un robot…

    El berenar estava molt bo. Només acabar-se l’entrepà van començar els jocs d’animació i les cucanyes.

    Va tenir sort i ell va pillar la corda que tombava el regal… tots i totes van poder arreplegar llepolies.

    Quan ja portaven una hora jugant van portar el pastís amb les quatre veles. Tots cantaven “moltes felicitats”.

    El xiquet les va apagar i va demanar un desig. “Què penseu que va demanar?” (Cada xiquet i xiqueta de la classe intervé i demana un desig).

    Què bo estava el pastís! Quants records s’han quedat al cor del xiquet només en aquelles dues hores que va durar la festa!

    —És la festa més bonica del món, mami —li va dir el xiquet a sa mare—. Mai l’oblidaré. Gràcies. Us estimo...

    Vindrien més aniversaris i més festes, però com la primera, cap.

    Consells didàctics: Les manies, les pors, les impressions només se superen enfrontant-se a elles. Aquest conte es pot usar per a infantil quan donem el tema de l’estiu, ensenyar-los a no tenir por i també per a primer cicle per fer-los reflexionar sobre com superar les seves pors.

El xiquet xicotet no havia entrat mai a una piscina i li feia impressió entrar-hi.

    La mamà el va portar a jugar amb els seus amics per a veure si entrava amb ells, però li venia molt cap per amunt.

    Els seus amics eixien i entraven, feien jocs dins i fora de la piscina. Ell també s’incorporava al joc, però quan els altres entraven dins de l’aigua, ells es quedava fora.

    “Què podem fer perquè el xiquet supere la por i entre d’una vegada a la piscina?” (pluja d’idees, es trien les bones).

    La mamà no el va forçar. Va esperar que es decidira ell sol a entrar-hi. Ho va fer un dia que no hi havia cap altre xiquet.

    Estava ell sol i li va demanar a mamà que hi entrara amb ell:

    —Quina meravella, mamà! L’aigua està calenteta…—va dir el xiquet.

    —Ja t’ho deia jo…

    L’aigua li feia cosquerelles relaxants a les cames i, a més, estava clareta i suau.

    En això que van arribar els seus amics, van entrar a la piscina i van jugar tota la vesprada.

    A l’hora de berenar, les mamàs van haver d’insistir perquè els xicotets no volien eixir de la piscina.

    Finalment van eixir, van berenar i se’n van anar a jugar un poquet fora l’aigua.  

   Després es van posar tots a “fer la granota”, van parar tots i totes dins l’aigua. El xicotet no va tindre por. La seva impressió a l’aigua havia desaparegut.

    La mamà va somriure quan el va veure entrar i eixir vàries vegades de l’aigua.

     El nostre xicotet es va enfrontar a la seva por i la va superar. “Ho podrem fer nosaltres?”

    Consells didàctics: Hem de mentalitzar les futures generacions que arreglar la casa és faena de tots els que viuen en ella. Amb contes com aquest podem treballar el tema de ser considerat i col·laborar en les faenes de casa així com arreplegar els joguets quan acaben de jugar. Algú podria tropessar i caure.

Eren vacances d’estiu. El xiquet no anava a la guarderia perquè la mamà tenia vacances i preferia tenir-lo a casa amb ella.

    Normalment el xiquet s’entretenia jugant tranquil amb el pàrquing de cotxes mentre la mamà feia faenes per casa.

    La cridava mil vegades per a contar-li a què jugava i ella acudia encantada.

    Un dia, sense més ni més, al xiquet li va donar per fer malifetes.

   Va tirar els coixins del sofà a terra i jugava a futbol amb ells. Va escampar tots els joguets.

    La mare el va renyir. El xiquet va plorar, va guardar els joguets però, només es va pegar la volta la mamà, va tirar les boletes de passar el fil per damunt dels sofàs, per terra, per baix la taula, per tot…

    La mare després d’acabar d’arreglar la casa, estava molt cansada, es va deixar caure al sofà, però amb tant mala sort que va esvarar amb una de les boletes i va caure a terra. Es va quedar dormida una bona estona. El xiquet li va posar una manta i un coixí perquè descansara.

    Quan la mare es va despertar, va veure que tots els joguets estaven acabats de recollir i també les boletes.

    —Perdó, mamà —va dir el xiquet quan va veure que obria els ulls—. No ho faré més. Estàs molt cansada?

    Es van abraçar. Des d’aquell dia el xiquet va ser més considerat i no va deixar les coses pel mig mai més.

    Consell didàctic: Creure a la primera és el primer que hem d’ensenyar els educadors abans de posar-nos a treballar en grup. A partir d’aquest conte podem crear un col·loqui. Cada xiquet o xiqueta explica un comportament que ha fet mal i, entre tots i totes, li ajudem a trobar una solució per corregir-lo. Es pot usar en infantil i primer cicle, segons l’estat maduratiu dels / les alumnes.

Hi havia una vegada un xicotet lleó molt graciós i simpàtic. El seu papà i la seva mamà s’ho passaven pipa amb ell. Jugaven hores i hores fent-li pessigolles, rebolcant-se i fent-se carantoines d’uns als altres.

    En canvi, a l’hora de creure el que li manaven el pare i la mare era molt cabut. La primera vegada que li manaven una cosa, sempre deia que “no” i, per més que el castigaren, seguia igual.

    Abans de gitar-se a dormir la mamà el cridava per anar a fer pipí.

    —No, no vull… no en tinc —contestava el lleonet.

    La mare li insistia dues o tres vegades. Al final el lleonet anava a fer-ne perquè no podia aguantar-se més.

    Quan era l’hora de menjar, el lleonet pegava dos mossets i se n’anava a jugar i a fer bovades.

    —Seu com els grans —li deia el pare.

    —No!

    El pare l’havia de fer seure a la força i fer-lo menjar.

    El mateix passava a l’hora de fer la sesta. El lleonet no volia dormir i la mare el feia assossegar-se mirant un vídeo.

    —Arreplega els joguets —li deia el pare cada vegada que els escampava.

    —No… encara vull jugar més…

    El pare i la mare havien d’estar una hora cada dia per ensenyar-li a arreplegar els joguets.

    Encara que el castigaven cada dia per no creure a la primera, el lleonet plorava, demanava perdó i, al dia següent, seguia igual de cabut.

    Un dia era l’aniversari del veí i els va portar uns trossos de pastís. Al menut lleó li encantaven les festes i el pastís.

    —Anem a menjar-nos el pastís —va dir la mare.

   —No vull… —va contestar el lleonet cabut.

    El pare i la mare estaven tant cansats de repetir-li les coses que aquell dia no li van insistir. Se’l van menjar tot.

    El menut, en veure que no el cridaven altra vegada, va anar. El pastís ja s’havia acabat! Quin desengany!

    Tots van aprendre d’aquell dia. Els pares ja mai més li van dir les coses més que una vegada. Ell esperava un poc. Com no li ho repetien, ho feia.

    Va acabar sent el més ben cregut i educat del món.

Consells didàctics: Contes com aquest ajuden a presentar les verdures com a protagonistes del conte. Són necessàries per a una alimentació rica, variada, sana i completa, per estar fort i créixer sa i feliç… connotacions positives que ajudaran. De totes maneres, en el tema de “l’alimentació” és molt necessària la col·laboració dels pares i mares.

Hi havia una vegada un calamar vegetarià al qual li encantaven les verdures però hi havia una que no havia aconseguit provar encara: el julivert.

    Calamar havia d’estar dins l’aigua i el julivert estava fora. Li feia molt de desig quan veia que el conillet en menjava.

    Cada dia el calamar saltava més alt però no aconseguia provar aquella verdura que semblava tant deliciosa. Conillet el va veure saltant i li va preguntar.

    —Què busques, Calamar?

    —M’agradaria provar eixa verdura que menges tu tots els dies... —va dir Calamar—però està molt lluny i ja no puc saltar més alt.

   —Et refereixes al julivert?—va preguntar Conillet—. Pren unes fulletes, ara n’estava menjant…

    Conillet li’n va donar unes fulles. Li van agradar molt…

    —Me’n podries donar un poc cada dia? —va preguntar Calamar—. La mare diu que si menjo verdura estaré sa i fort…

    —Clar que sí—va contestar Conillet—. Però no te’n donaré tots els dies de la mateixa. La meva mare diu que s’ha de menjar de tot i variat perquè la nostra alimentació siga completa.

    Així va ser com Conillet li tirava a l’aigua uns trossets de verdures diferents cada dia perquè la seva alimentació fóra rica i variada.

    Dilluns li tirava col i enciam. Dimarts… (així recordem els dies de la setmana i els noms de les verdures).

    Calamar es menjava totes les verdures  i es va fer fort i valent com Conillet. Tots dos van créixer sans i feliços.

    Consells didàctics: Com s’ha de fer per tenir molts amics i no quedar-se sol / sola? Això només ho descobriran els nostres alumnes si troben sols el final del conte. Els plantegem el problema i deixem que ells acaben el conte. Després podem parlar dels problemes del  grup i buscar-los la solució en forma de conte.

Hi havia una vegada un gos molt fanfarró que passejava pel parc i tots els gossets se’l quedaven mirant.

    — Bub – bub!

    Tots els gossets i gossetes es giraven quan ell passava i li feien una reverència. Un altre dia hi havia molts gatets xicotets i en veure’l…

    —Bub – buuuuuub!

    —Uffffff!

    Es van esglaiar i van fugir tots corrents. 

    L’endemà estava també son pare, un gatot molt gran amb unes urpes enormes:

    —Bub – buuuuuub!

    —Mèeeeeeeeeeu!

    —Ai!...Ai!....Aaaaai!...Aaaaaaaaaaaaaaiiiiiii! —se’n va anar el gos cridant.

    Al gos se li van acabar de colp les ganes de presumir.

    Com no sabia fer res més, estava trist i decaigut a un racó del parc mirant com jugaven els gatets mentre son pare vigilava.

    Un dels gatets dels què abans esglaiava se li va arrimar i el va invitar a jugar.

    —Si vols podem jugar…

    —De veritat? No t’importa jugar amb mi?—va contestar el gosset.

    —No —va dir el gat—.  Sempre que deixes de presumir… ens molesta.

    —Això està fet —va contestar el gosset molt content.

    Des d’aquest dia van ser amics i van parlar i es van dir les coses que els molestaven i també les que els agradaven.

    Era el primer pas per fer nous amics. El gosset mai més va estar sol.

    Consells didàctics: La “pluja d’idees” ("Brainstorming" d’Osborne) és un altre recurs molt útil perquè els alumnes entren en la història i se senten protagonistes. A partir d’aquest conte podem parlar dels menjars que els agraden i, entre ells els que són saludables i els que no. 

Era una vegada un hàmster que li agradava l’herba tendra, com que no en trobava en tota la casa, buscava la cosa més suau i amb millor aroma que es pogués trobar per menjar-s’ho...     “Què seria?” (intervenció dels / les alumnes, “Brainstorming” / pluja d’idees).

    Es menjava el cabell del xiquet mentre dormia perquè feia molt bona olor. El xiquet es pentinava tots els dies, es posava colònia, es dutxava, es rentava la cara pel matí; les mans, abans i després de menjar; i les dents, cada vegada que menjava.

    La mamà estava preocupada: el hàmster no  menjava el que li posaven, i al mateix temps, al xiquet no li creixia el pèl.

    Una nit la mamà es va quedar al sofà fingint estar dormida. Però estava amb un ull obert i amb una paleta de matar mosques a la mà, per si de cas...

    La mamà va escoltar un soroll. Li descarregà paletada.

    —Ui, ui, uiiiiii!

    Els crits van començar al menjador i van continuar a l’habitació del xiquet.

    Els va seguir en silenci i a distància i la mamà es va amagar darrere la porta…”Què va veure?” (pluja d’idees dels xiquets i xiquetes o "brainstorming").

    El hàmster va tallar amb les seves dents el pèl al xiquet i va eixir camí al seu niu amb el pèl a la boca. “Per què el voldria?” (turmenta d’idees).

    Va arribar una noteta de l’escola dient que tots els alumnes s’havien de posar colònia per als polls donat que hi havia una epidèmia. Al xiquet li van posar colònia antiparàsits.

    El hàmster es va tirar una setmana amb diarrea però, això sí, va deixar de menjar-se el pèl del xiquet.

    La mamà que per fi va assabentar-se del que passava, li va posar palla al hàmster perquè rosegara.

    Des d’aquell dia el hàmster va deixar les coses dolentes que li abellien i va començar a menjar-se el que li ficaven al plat que, encara que li costava un poquet, era el millor per a la seva salut.