1) ¿Sempre has volgut escriure?
Jo dic que escric des dels deu anys i és cert, però crec que l’afició a escriure va nàixer abans fruit de la meva poderosa imaginació. Des de xicoteta jo somiava que era una princesa amb un vestit blanc però no era un vestit de núvia sinó de fada, jo tenia ales i podia volar a un món imaginari on m’inventava un conte cada dia. Com que no vaig escriure aquests contes en aquell moment, quan va nàixer el meu fill vaig poder tornar a entrar en eixe món imaginari i inventar contes per a ell. Aquesta vegada els vaig escriure. Va nàixer així “No deixes que cresca sense la màgia dels contes...”
La xiqueta va créixer, les robes es tornaren fosques i em caigueren les ales. Em vaig trobar amb una societat masclista i cruel amb les dones. Va nàixer en mi aquesta necessitat per canviar la societat i aparegueren les primeres novel·les: “El diario mágico (un paso más contra el machismo y la violència de genero)” i “Somos víctimes de una sociedad machista y cruel”. La resta ha vingut a soles.
Per resumir-ho d’alguna manera he de dir que no he sigut jo la que buscava històries sinó que han sigut les històries les que han vingut a mi perquè les escrigués.
2) ¿Et resulta cada vegada més difícil escriure un nou llibre? Tal vegada, estàs plena d’autoexigències, madures més i te n’adones dels problemes...
No i sí. La veritat és que no veig eixa dificultat a l’hora d’escriure. Com he dit són les històries les que venen a mi. Però, com a dona que intenta obrir-se portes en un món dominat per homes, m’exigeixo a mi mateixa molt més que als altres. Perquè una novel·la meva vaja a l’editorial ha de passar per el filtre de la meva autoexigència. Les meves primeres novel·les no les he publicades perquè no han passat el filtre del meu orgull. És per aquest motiu que fins al 2010 no vaig publicar res. Fins als quaranta i tants no vaig tenir la suficient maduresa per a veure el món des de la perspectiva adequada. Va ser quan vaig començar a publicar novel·la.
3) ¿Tenen tots els teus llibres un component psicològic?
Jo crec que sí. En major o menor mesura, sí. Una novel·la, si vol canviar el món, ha de tenir una part real, que forma part de la història actual, una part de fantasia i ficció i, per suposat, una part psicològica molt important. Les coses no canvien soles si no les forcem un poc.
4) Quan tenim una desgràcia, el pitjor pot traure el millor de nosaltres? El missatge del llibre és positiu?
Sí i sí. És precisament això el que ens fa humans. El missatge de “Reunión de colegas” està en el subtítol: “Se nos manipula sin que nos demos cuenta...”. La missió d’este llibre és obrir els ulls a moltes dones i mostrar el camí per no deixar-nos dominar ni manipular. Clar que és positiu! Les dones estem cansades d’aguantar tot el que ens llança la vida i resignar-nos “perquè som dones”. Estem cansades de ser les que més treballem i, inclús, les més intel·ligents i que se n’aprofiten del nostre treball, s’emporti els mèrits un altre i a nosaltres ens fan passar per boves. Hi ha moltes coses que les dones hem de canviar. Aquest llibre només ens mostra com ho hem de fer per a canviar-ho. Considero molt útils els consells que es donen. És important el missatge d’esperança: “l’eixida sempre és possible”.
5) L’argument del llibre, fa pensar?
La veritat és que fa pensar molt més llegir-lo. Per la varietat de temes que apareixen al llarg de la novel·la i per les històries de les protagonistes, sincerament, crec que el títol es queda curt... Es parla de moltes coses més que de manipulació. Cada capítol, a més de submergir-te en una història diferent és una font de reflexió.
6) Marisa estava subjugada a la mare i vivia angoixada. Esta dependència emocional, es dona encara actualment?
Per sort les coses estan canviant. Actualment, els fills i, sobretot, les filles són més independents i tenen molta més llibertat. En aquest capítol es tracta un problema de “dependència emocional” d’algunes dones ja molt majors que primer van creure i servir els pares i després al marit. Elles s’han passat la vida obeint i servint i esperen que les filles facin el mateix. Marisa, que té quaranta i pocs anys, estima sa mare moltíssim però vol tenir la seva pròpia vida. La novel·la reflexa eixe enfrontament que s’ha donat, en un moment donat de la història, entre dues generacions: entre filles de quaranta i tants i les seves mares ja en la tercera edat avançada. Com diu el poema: “Dile a tu madre cuánto la quieres”.
7) Què és la Síndrome d’ Estocolm?
La Síndrome d’Estocolm és un estat psicològic en què la víctima de segrest, o persona detinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. De vegades, poden acabar ajudant el segrestador a assolir els seus fins o evadir a la policia. En casos de maltractament físic o psicològic es poden produir en la dona aquests símptomes. Ell es converteix en tot el seu món, el pare dels seus fills i, a poc a poc l’aïlla dels seus amics i dels seus éssers estimats. És aquesta síndrome d’Estocolm que la duu a justificar i perdonar contínuament les agressions i vexacions del seu agressor. Ella
acaba pensant que la culpa sempre és d’ella per alguna cosa que no ha fet bé. Aquest tipus de dependència emocional és perillosa. A la novel·la es parla de com sortir-ne.
8) A Paula se la deixa el marit per una altra. Ella estava tant enganxada a eixa relació que li ho consentia tot. Es pot eixir d’eixa dependència?
Són dos errors que tradicionalment comentem tant homes com dones. Si la parella diu que “no” que “tot ha acabat”, encara que no ens pareix bé ho hem de respectar. Quan a consentir-li-ho tot no és bona idea. El que no està bé no s’ha de consentir mai. Ningú té dret a abusar ni a tractar malament a una altra persona. D’aquest tipus de dependència costa molt d’eixir. Un bon tractament psicològic i unes bones amigues per a eixir de casa són importants en el procés.
9) Marta donava classes a un col·legi i el director, mediocre però dominant, l’assetjava. Quines solucions possibles hi ha per a eixir del cercle d’assetjament?
L’assetjament per part de persones mediocres però molt prepotents i dominants cap a altres més dèbils però molt millors en el treball és un fet avui en dia i això produeix guerres entre funcionaris. Es pot denunciar però és molt difícil de provar. Per desgràcia, les persones malvades que cometen aquest tipus d’abusos, no canvien mai i si ho han fet una vegada, de segur, ho tornaran a fer. És molt llarg el tema i són molts els consells. Els podeu trobar en la novel·la. Resumint un poc diré que és perillós per a la víctima no fer res i aguantar donat que pot caure malalta i passar per un calvari. S’ha de buscar una eixida digna. Si es pot, s’ha de demanar el trasllat. Resulta indignant veure com els bons treballadors se’n van de l’empresa mentre quatre cares-dures se queden en un treball i uns mèrits que, treballant honradament, no haurien aconseguit.
10) A Carmen, la secretària del cap d’una empresa, se li donen indicacions per vestir-se de manera provocativa. És una manera de violència de gènere?
Jo no diria tant. Però sí que es tracta del principi d’un assetjament sexual i és una alarma dels futurs problemes que se li venen damunt. És important el paper que fa el cambrer de la cafeteria on va a esmorzar. La invita a esmorzar i li demana que, en acabar, se’n vaja ben lluny i no torni més per aquella oficina. Per desgràcia per a Carme, no li fa cas.
11) L’assetjament escolar sempre s’ha donat però ara sembla que amb més violència i, pobre del que el pateix!
Sí, per desgràcia, com a mestres ens hem trobat casos molt tristos i encara que, per sort, té solució, la víctima ho passa malament. El que és important quan un xiquet o xiqueta ho pateix és que demani ajuda i ho parli. Els pares, professors i psicòlegs ajudaran a solucionar el problema si els xiquets es deixen ajudar. Alguns consells: afecte incondicional, no culpar-lo del que li passa i fer que s’aparti d’eixa gent assetjadora.
12) Molts assetjadors se senten inferiors a la víctima?
Jo diria que tots i totes. Les persones assetjadors són molt orgulloses i prepotents. No poden suportar que hi haja ningú millor que ells a qui no puguin dominar. L’assetjament sorgeix perquè han intentat dominar a la víctima i fer per les bones que no destaqui per damunt d’ells i no ho han aconseguit. Les persones que cometen aquest tipus de delites, fins que no actuen, són difícils d’identificar. Solen ser molt simpàtiques i solen fer-se passar per amigues de la víctima per traure-li informació personal per utilitzar després contra ella. Al final, els assetjadors acaben traslladant tots els seus complexos i frustracions damunt de la víctima. Si no volem sofrir assetjament s’ha evitar donar informació personal i, al treball, hem de mantenir les distàncies.
13) Maite parla en sa mare de bruixeria i mal d’ull?
Si parlem en la novel·la de diferents formes de manipulació amb la que, tradicionalment, se’ns ha estat enganyant a les dones no podem deixar el tema de les “arts fosques”. No he volgut profunditzar en el tema però sí donar solucions, que és el realment important. Ja les llegireu a la novel·la. Resulta curiós fins a quin punt ha arribat el masclisme d’una època: s´han utilitzat les arts fosques per esglaiar a les dones per fer-les complir el seu rol de “servir la casa i al marit” i per evitar que es revelessin i intentaren ser independents.
14) Com s’eduquen els fills en la democràcia i la igualtat?
És tema per a un llibre sencer però jo em limitaré en donar unes pautes: tenir unes normes clares i límits fixos, Escoltar atentament i respectuosament els nostres fills i filles, donar l’opinió sense emetre judicis de valor. Hem de valorar els aspectes positius de la seva conducta, ser tolerants amb les seves limitacions i mostrar-los sempre afecte incondicional. Hem de donar-los tasques que puguen fer, ensenyar-los a aprendre dels errors. Hem de saber escoltar i afrontar els problemes amb serenitat i respecte, mai educar en la mentida. Hem de saber dir que "no " sense remordiments i no cedir al xantatge emocional ni aixecar càstigs per llàstima. S’han d’establir normes clares i límits fixos en consens.
15) La persona assetjada desenvolupa la Síndrome de Dependència Emocional. Qué ès?
Per desgràcia la víctima d’assetjament tarda molt de temps en donar-se compte del que li està passant. La seva primera reacció es fer com si no passara res i culpar-se de tot el que li fan. La persona assetjadora, poc a poc li fa perdre l’autoestima i li fa creure que és un ser inútil i que si se’n va no té cap futur. Eixa dependència emocional, o por a anar-se’n per si tot li va malament, fa que persones assetjades estiguin inexplicablement aguantant dia a dia pensant que no li ho fa a propòsit i que tot canviarà. Això és un error.
Davant d’una situació irregular una possible víctima s’ha d’informar si és assetjament o no i, en cas afirmatiu, reaccionar i buscar-li solució: el més prompte possible apartar-se d’eixa persona que l’està fent sofrir.
16) Què és l’assetjament immobiliari?
Sense dubte és un tema molt actual. En totes parts hi ha persones sense escrúpols que en trauen profit de les debilitats d’altres persones. L’assetjament immobiliari es pot definir com pràctiques antisocials basades en l’assetjament i abús per forçar que algú marxi de casa, pot ser pròpia o arrendada. La picaresca i estratagemes són variades: des induir l’entrada d’okupes a l’edifici o de veïns pertorbadors, no cobrar la renda, la falta d’higiene o talls en els subministraments bàsics d’aigua i llum.
17) Tú escrius: “El acoso es una terrible manipulación mental por parte de unos seres envidiosos y vengativos que solo existe en la mente de la víctima pero es capaz de destruir su vida”. Com expliquis això?
L’assetjament és inexplicable per a una persona de bé que no fa cap mal a ningú. Per desgràcia hi ha persones sense ètica ni intel·ligència que no poden veure eixes qualitats en altres persones i van a per elles. Fins que no te’l trobis davant no et pot explicar l’assetjament. El meu consell és: “siguis persona de bé i aparta’t de l’assetjament i de les persones que el practiquen”. T’espera una vida feliç.
18) Moltes gràcies, Pilar. Recomane la lectura de “Reunión de colegas”.
Gràcies a vosaltres. M’ha encantat aquesta entrevista i guarde un bon record de la meva visita a Les Coves i de L’Associació de mestresses de casa l’Assumpció. Serà un plaer col·laborar amb vosaltres quan ho necessiteu.
